Les etiquetes que carreguem

A mesura que creixem, anem rebent missatges de la gent que ens envolta, pares, família, mestres,... sobre el que som capaços de fer i el que no. I com que per a nosaltres són figures d’autoritat ens les creiem i incorporem aquestes creences seves al nostre sistema de creences. Per dir-ho d’una altra manera, els comprem unes etiquetes sense pensar si ens convenen o no. Simplement ens les creiem.

ETS UN GOS VERD?

Si algú ens diu que som un gos verd, no ens ho creurem, oi? Doncs creure’ns que el nostre valor depèn del que pensi una altra persona és com creure’ns que som un gos verd.

Quan algú descriu el que observa, en realitat es descriu a ell mateix i la seva manera de veure el món. Una pel·lícula és bona o dolenta? Depèn de qui en parli. En realitat ens parlarà del que li ha semblat, no de la qualitat de la pel·lícula. Quan una persona diu que tots els homes són dolents, ens està parlant de la seva experiència amb els homes i del que ella en pensa, no de com són els homes. De la mateixa manera, quan una persona ens penja una etiqueta, per exemple “ets lenta” o “ets impulsiva”, ens està parlant d’ella mateixa, del que per a ella és ser lenta o impulsiva. Qui critica es confessa.

QUINES ETIQUETES CARREGUEM?

Un cop som adults, podem decidir si comprem o no les creences dels altres. I podem abandonar antigues creences que ja no ens fan falta o que ens perjudiquen. La primera tasca interessant a fer és esbrinar quines etiquetes portem, com a creences limitadores. Per descobrir-les podem pensar en les explicacions que ens donem quan no podem fer alguna cosa. “No puc fer això o em costa molt perquè sóc...” I aquí surt l’etiqueta: massa jove, massa gran, dèbil, tímid, lent, incapaç, nerviós, etc. Un cop les hem detectat, cal analitzar si ara ens són útils o ens estan limitant. Normalment serà això segon.

DESAFIAR CREENCES LIMITADORES

El que pensem crea la nostra realitat. Si jo penso que sóc tímida, faré coses i crearé situacions que em demostrin que sóc tímida. No aniré a festes on hi hagi gent que no conegui, no parlaré davant d’un grup, no treballaré de cara al públic. És clar, perquè “jo sóc tímida”. Si m’interessa fer amics, aquesta creença m’està limitant. Però jo sóc tímida, menys quan no ho sóc. Una manera de desafiar aquestes creences limitadores és trobar les excepcions. Normalment ens fixem en els fets que reforcen i demostren la nostra creença. Si em començo a fixar en les ocasions on no sóc tímida i en els recursos que he fet servir podré, primer, adonar-me que la creença no és sempre certa i, segon, potenciar aquests recursos.

I per pensar quan no sóc tímida, he de pensar una altra paraula que descrigui què sóc llavors. No puc ser “no tímida”. Si no sóc tímida, què sóc? Si sóc menys tímida, seré més què? Dependrà del que signifiqui per a cada persona. Puc ser segura, oberta, xerraire, simpàtica, riallera,... El que sigui per a cadascú el contrari de ser tímida. I en quines ocasions he estat, per exemple, segura? El que busquem són els recursos que vam utilitzar en aquestes ocasions.

SIGUES EL TEU MILLOR AMIC

Imagina’t que tens un amic que tot el dia t’està dient que ets tímid, insegur, lleig i que no ets prou bo per fer aquesta feina. Segur que t’allunyaries d’ell al cap de poc temps. Doncs, moltes vegades, aquest amic està dins nostre. Nosaltres mateixos ens anem enviant missatges negatius com “no podràs, no serveixes, no vals prou”. Són els auto-sabotatges. És per això que moltes vegades no aconseguim el que ens proposem. Volem una cosa però en el fons creiem que no la mereixem o que no som prou bons per aconseguir-la. Que bo que seria tenir un amic interior que tot el dia ens anés dient: “Vinga, que tu pots! Ho fas molt bé! Que bé que has parlat!”. Doncs això es pot aconseguir amb la pràctica, canviant la nostra atenció a tot allò que tenim de bo i potenciant els nostres propis recursos.