Jo pensava que el coaching seria com fer un curs d’aprenentatge on un professor dóna unes pautes a seguir per millorar aspectes d’un mateix que desconeixia. Pel contrari, he hagut de descobrir primer aquests aspectes per després poder-los treballar. En el meu cas m’ha servit de molt, ja que el que necessitava aprendre era a actuar per mi mateixa i no que em diguin com actuar. Així és com havia viscut fins ara.

Quan vaig començar el procés de coaching tenia un munt d’objectius: millorar la salut, millorar l’aspecte físic, ser més activa i eficaç, tenir més empenta, ser més assertiva (saber dir no) i millorar tot el que es pogués millorar per sentir-me bé amb mi mateixa.

En el procés de coaching m’he adonat que no feia el que realment volia, perquè posava per davant l’opinió dels altres a la meva. He entès que la gent pot tenir punts de vista diferents al meu, que em pot fer por el fet d’afrontar situacions conflictives, que necessito ser respectada. He vist que he d’actuar per solucionar els problemes i no amagar-me darrera d’algú, que “fallar” a la gent de vegades és necessari. No sempre he de complaure tothom.

He après a pensar més en mi. He vist que els valors que tinc no són universals, que fer el que sempre m’han ensenyat no sempre és el correcte, que si m’equivoco no ha de passar res i, si passa, aprendré de l’error.

M’he adonat que la feina és important però no tan necessària. He deixat una de les feines que feia a les tardes per tenir més temps per a mi.

També he vist que l’aspecte físic no és tan important i que m’he d’estimar una mica més. Vaig començar el procés donant molta importància al meu cos i, de mica en mica, he anat veient que en realitat el cos no és allò més important, sinó l’estat anímic que té de rerefons. He aconseguit posar la importància de l’aspecte físic en un segon terme, però sense oblidar-me’n. També he deixat de fumar.

He après a posar límits a familiars, amics i companys de feina perquè no em prenguin el pèl i em respectin més; cada vegada em costa menys posar límits. He dit el que pensava quan la situació ho requeria sense amagar-me rere ningú. Ara quan poso límits ja no penso que es tracti d’un acte egoista. Com a resultat d’això ara tinc més temps per a mi i gaudeixo de més oci.